dimarts, 3 de desembre de 2013

època medieval 3 Castellet

 
1. CASTELLET
2. L'ESGLÉSIA
3. LA MUNTANYA SOBRE LA QUE S'ALÇA EL CASTELLET.
4. MUNTANYES RUSSES
5. HISTÒRIES DE SANG I FETGE
6. IMATGES AL LLARG DELS ANYS
7. CAL SENYOR (coneguda també com Cal Castaño)
8. EL TRULL D'OLI
9. CERTAMEN LITERARI CASTELLET

1. CASTELLET

     
Fa uns 1.200 anys, les nostres terres eren ocupades pels sarraïns. Els catalans lluitaven per a recuperar-les.
Quan aconseguien fer marxar els ocupants d’algunes de les terres, construïen petits castells i torres en les zones més altes per a poder defensar-se de noves incursions.
Al Bages, encara ara, podem trobar algunes d’aquestes edificacions.
Una d’elles és el “Castellet del Bages”. Aquest Castell va tenir diferents propietaris al llarg del temps. Va pertànyer a l’Església, al rei i a diversos senyors feudals.
L’antic Castellet no era pas com el que ara podem veure. Abans era realment un petit castell amb una torre de defensa, però en una batalla entre els senyors feudals, van destruir el castell, i ara només en queda la torre.
Amb les pedres del castell van construir, més tard, el Santuari de Castellet, format per una vivenda i l’església.                                                                                                                                                                                                                             
Pel que sembla, l’antic castell podia haver estat així:
Dibuix del senyor Ambrós de Castellbell, a partir de la informació que va recollir sobre el castell.


Dibuix de Valentí Ambrós.
Arxiu Miquel Vila.

  Les primeres dades que es tenen sobre el castell daten de l'any 1.001 i va ser destruït l'any 1.277 per Humbert de Rocafort. Sembla ser que hi havia un litigi entre ell i el seu oncle per la propietat.

Resum genealògic de Castellet:

      1.001. El Papa Silvestre II, en una carta adreçada al bisbe d'Urgell, Salla, li fa saber que gràcies a una donació, el bisbe i els seus successors queden com a propietaris de Castellet i els seus béns.
1.099 En una antiga escriptura apareix una referència al Castellet de Sant Vicenç anomenant-lo Castelleto subtus Menresa, és a dir, Castellet més avall de Manresa.
1.178 el dia 29 de desembre, Arnau de Preixens, bisbe de la Seu d'Urgell, es ven per 1.000 sous el Castellet al rei d'Aragó i comte de Barcelona, Alfons I.
Entre els anys 1.178 i 1.278 s'ha perdut la documentació.
1.278 Humbert de Rocafort assalta el Castellet, propietat llavors de Guillem de Castellet morint aquest durant l'assalt. El castell queda molt malmès. 
1.279 el Castellet passa a ser propietat d'Humbert de Rocafort, senyor dels castells de Rocafort, Mura i Castellbell entre d'altres. A la seva mort, el castell passa a ser propietat de la seva vídua, Sibila.
La filla de Sibila i Humbert de Rocafort, Blanca, es casa amb Ramon de Cireria. Tenen un fill, Guillem.
1.342 Guillem hereta el Castellet.
1.352 Guillem de Camps, que ha passat a format part de l'aristocràcia manresa, es dedica a la restauració i protecció del santuari de Castellet.
1.360 Guillem de Camps ven el Castellet i el seu terme a Joan Segalers, veí de Manresa.
Joan Segalers i la seva dona, Francesca  tenen una filla, Constància
Constància es casa amb Guillem de Toganament.
1.443 Constància fa testament deixant els seus bens en dues meitats a repartir entre Timeric de Sallent i Guillem de Muntanyans.
Antoni Guillem de Muntanyans, pertanyent a la noblesa, passa llavors a ser el nou propietari de Castellet.
1.462 Guerra per a destituir el rei Joan II, en favor del seu fill Carles de Viana. Com molts altres castells, en aquell temps, Castellet va ser saquejat, mig destruït i ocupat per amfitrions del rei Joan II, fins que va acabar la guerra.
1.549 Fins aquest any consta com a propietari de Castellet la família Muntanyola.
1.549 Segons un ban local, Onofre de Cardona, noble barcelonès, és el propietari de Castellet.
1.614 - 1.631 Jerònim de Cardona, fill d'Onofre, és el propietari de Castellet. A partir de l'any 1.631, la seva dona, Elena Calvo de Cardona, a través de gestions amb procuradors, actua com a legítima propietària.
1.631 Elena Calvo de Cardona hereva de Castellet i de tot el seu feu.
1.648 Hi ha documentació on el propietari és en Pau Amat i Cardona, casat amb Eulàlia de Boixadós.
1.966 Mort en Pau Amat, Eulàlia de Cardona passa a ser usufructuaria de les propietats.
1.717 Consta com a propietari en Joan Amat i Boixadors.
1.757 en Pau Ignasi Amat, fill de Joan Amat, apareix als documents com a nou propietari.
1.802  Marià d'Alegre d'Aparici i d'Amat rep el títol de " Barón, señor jurisdiccional, alodial y decimador  del término y parroquia de Castellet".
1.840 En morir Marià, l'últim baró de Castellet, llega els seus béns a l'Hospital General de Barcelona, on morí després d'una malaltia.



Historiadors i arqueòlegs fan notar que a les dovelles de la portalada de la Torre de Castellet s'hi observen signes de procedència gòtica, la qual cosa fa pensar que possiblement fou construïda o bé erigida molt després que es construís l'edifici.
  Aquesta torre, de forma quadrada, té una amplada de 5,48 metres i una alçada de 22 metres. Les parets, des del fonament fins la meitat, tenen un gruix de 0,95 metres, mentre que a la part superior és de 0,80 metres.
Durant la primera meitat del segle XX el Centre Excursionista va realitzar unes excavacions deixant al descobert fragments de les muralles que envoltaven la part nord del castell, també s'hi han trobat part de basaments de les parets, amb la qual cosa en podem fer una mica d'idea de quina era la seva grandària.
El mateix Humbert, després de destruir el castell, va fer construir la torre.




                                                                1.987
                     Dibuix de R. Camps
                       Arxiu Miquel Vila

L'any 1.977 el Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet, en unes excavacions troba els fragments que encara es mantenen de les muralles del castell. La muralla tenia una forma el·líptica. Les restes apareixen de forma discontínua en una bona part de la meitat nord del turó. Els murs fan uns 70 centímetres de gruix i l'alçada, en alguns llocs arriba als 3 metres.
També s'han trobat restes del que seria el basament de diferents estances del castell.
Com que la torre, al llarg dels anys, havia quedat molt malmesa, l'any 2.001 es van iniciar les obres de restauració. L'objectiu d'aquestes obres va ser fer un sanejament dels talussos del turó, fixar-ne la base amb formigó i relligar la part superior de la muntanya amb ancoratges ja que el terreny on s'assenta l'edificació és poc estable.
L'any 2.003 es va donar per finalitzada la part més important d'aquestes obres, fent un entorn més segur, agradable i enjardinat.
El 13 de març de 2.003 la titularitat del Castellet va passar del Bisbat de Vic a l'Ajuntament de Sant Vicenç.
Posteriorment es va il·luminar tot el conjunt.

A la revista Castellet van aparèixer uns retallables, als números 10 i 11 (febrer i març del 1.948) on es publicava l'escrit que mossèn Montañà i Parera va fer sobre el Castellet.
 A la imatge següent es reprodueixen totes les pàgines.


El mes de juny de l'any 1.978, gent del Centre Excursionista, assessorats per arqueòlegs del Bages, comencen les excavacions per a intentar recuperar una mica d'història de l'antic Castellet.

    17 de juny del 1.978.
Arxiu Ricard Gomis.
   17 de juny del 1.978.

Arxiu Ricard Gomis.
Les excavacions es van haver d'aturar.
Amb el temps, l'ermità es va adonar que començaven a desaparèixer pedres dels murets que s'havien desenterrat.
 Finalment, per a preservar el llegat històric es va haver de tornar a colgar el treball realitzat.
L'any 2.016 es reprenen els treballs d'excavacions. 




2. L'ESGLÉSIA

Al costat de la torre hi ha l'ermita de la Mare de Déu de Castellet, construïda al segle XII. Possiblement es va edificar damunt una antiga ermita preromànica perquè s'hi han trobat restes d'aquella edificació.
Sembla ser que l'ermita preromànica es va abandonar, així que es van aprofitar els fonaments per a construir la nova.

Segons la documentació trobada:

Les referències més antigues sobre l'església es remunten al 1.205, any en què es va fer una donació a Santa Maria de Castellet. 
És possible que, en els seus orígens, l'església hagués estat consagrada a Sant Miquel. Sostindrien aquesta hipòtesi uns deixes (o llegats) dels que es té documentació i que daten del 1.341; l'altre seria el fet que generalment les ermites dels castells estaven dedicades al guardià del cel (Sant Miquel). Tot i així, hi hauria un altar dedicat a Santa Maria.
Al segle XIII ja apareix una referència a l'existència de dues esglésies al municipi (la del Castellet i l'església romànica dedicada a Sant Vicenç i situada al poble, prop de la plaça Sant Vicenç).
L'església de Castellet des del segle XV apareix com el santuari marià del Bages sud.
L'any 1.341 existia un sacerdot de l'església de Castellet que feia, a la vegada, de procurador de les rendes del senyor de Castellet.
També es parla des de 1.364 de romeries. I més tard ja apareixen dades sobre processons que es van realitzar a causa de les fortes secades (com la de 1.650) o d'epidèmies (com la de còlera del 1.854).
El santuari va romandre abandonat entre els segles XVII i XVIII, recuperant-se el seu culte després de la Guerra del Francès.
El santuari fou ampliat, amb els enderrocs del castell, l'any 1.884. L'edifici té una sola nau, amb sostre de volta de canó. No té cap obertura lateral.


Xavier Sitjas.
El Breny, número 56.

  L'any 1.951 s'informa d'una remodelació a l'ermita.


1.951, agost.
Revista Castellet, número 80.

1.953 maig.
Revista Castellet, número 100.






















1.954, abril.
Revista Castellet, número 111.

1.954, octubre.
Revista Castellet, número 117.

Imatge actual de l'interior.
L'any 1.884 es va allargar fins als
9,87 metres actuals.

La imatge de la Verge de Castellet

Podria ser que la troballa de la Verge de Castellet, que explica la llegenda, es produís cap al segle XIV. Aquesta llegenda apareix explica en un butlletí del Centre Excursionista del Bages que data de l'any 1.928.

Llegenda de com es va trobar la imatge de la Verge

La llegenda explica que, en reconstruir el castell després de les lluites amb els musulmans, els treballadors que retiraven la runa d'una de les torres laterals van veure una gran lluentor en una de les parets laterals. Es van afanyar creient que trobarien un gran tresor. De sobte es presentà una gran tempesta que els obligà a aturar la feina, però un cop restablerta la calma i en tornar a la feina, van trobar una gran llosa que tapava la boca d'una cisterna de la que sortia una llum i es desprenia una olor suau. Aleshores descobriren, recolzada a la paret, la imatge de la Mare de Déu. Van avisar de la troballa al Senyor que va interpretar que la Mare de Déu volia ser adorada en aquell lloc. Per això, sobre la cisterna va fer erigir una capella. Segons explica la tradició la imatge es va trobar el 8 de setembre, per això es celebra l'Aplec per aquesta data que coincideix amb el dia de les Marededéu trobades a Catalunya. Segons ens confirma Joan Amades, aquesta és una de les marededéus trobades, trobada dins una cisterna i s'invocava pels mals dolents i els parts, principalment.


Imatge original.
Arxiu Miquel Vila.

Imatge original.
Arxiu Miquel Vila.

Pel que fa a la Verge, es creu que deuria d'haver estat al Santuari fins que va començar la guerra del francès, temps en què la deurien d'amagar. 


La Verge de Castellet.
Miquel Vila.
El Breny, número 79.

Iconografia de la Verge de Castellet, per mossèn Josep Gassol.
Publicat a la revista Castellet, número 68, l'agost del 1.950.




Es va fer una altra talla per a substituir l'original. Aquesta imatge no tenia res a veure amb la talla original i es va destruir l'any 1.936.
Llavors se'n va fer una altra "provisional". Aquesta imatge va romandre a l'ermita fins l'any 1.949, però amb el pas del temps es va malmetre i va perdre part de les mans.


 Arxiu Miquel Vila.

 Arxiu Miquel Vila.

  L'any 1.949, tal com es pot llegir en aquest article publicat a Castellet, es decideix posar una imatge nova. El dilema era si fer-la imitant la imatge original o la nova.

1.949, agost


Revista Castellet, número 44


























1.949
Revista Castellet, número 47.



























1.950, juny

Revista Castellet, números 53 i 63.



1.950, setembre.
Revista Castellet, número 69.

1.950, setembre.
Inauguració i benedicció de la nova imatge.
Revista Castellet, número 67.

  Finalment es va optar per a fer una rèplica de la imatge original.

 Arxiu Miquel Vila.

 Arxiu Miquel Vila.

Col·lecció família Cuyàs.

  Tot i així podem trobar estampes amb una altra imatge, com ara aquesta:

1.949 agost
Revista Castellet, número 45.

El santuari sempre va restar sota la cura dels ermitans. Aquests ermitans van ser primer autoritzats per la família Amat (senyors de Castellet des de 1.640) i posteriorment per la Junta de l'Hospital General de Barcelona a qui el senyor Amat va passar la potestat després de la seva mort, l'any 1.884.
Al 1.884, mossèn Ignasi Perramon, de l'església de Sant Vicent de Castellbell, va promoure la restauració de l'ermita. En aquesta restauració també es va allargar la nau del santuari fins al 9,87 metres des de l'entrada, posant murs de maó enguixats. A la part del'altar es va aixecar l'alçada del sostre 1,5 metres més que la resta de la nau.
L'església depenia de Sant Vicenç de Castellet. Quan va perdre la seva funció parroquial l'església del poble, la de Castellet va passar a dependre de l'església de Sant Vicenç de Castellbell, fins al 1.870, any en què retornà a dependre de l'església del nostre poble.
Segons escrits de Sarret i Arbós, al 1.850 la sagristia de Castell tenia un Crist que datava de finals del segle XIII o de principis del XIV.
La part que restava de l'ermita més antiga (l'original) sembla ser que és la que es va convertir en cisterna. La qual cosa dificulta molt l'accés per al seu estudi. Segons s'explica, va ser en aquesta cisterna on es va trobar la imatge de la Verge de Castellet.
Pel que fa a la Verge, es creu que deuria d'haver estat al Santuari fins que va començar la guerra del francès. Llavors es va amagar i molts anys més tard es va trobar dins la cisterna.
Es tracta d'una talla molt antiga de fusta, molt ben conservada, d'uns 60 cm. d'alçada. És semblant a d'altres talles trobades a Catalunya i que daten dels segles VIII fins al XII. Com moltes de les imatges d'aquella època, a causa del fum de les torxes que il·luminaven les esglésies, és bruna. Es creu que és possible que hagués sortit de l'obrador de Santa Maria de Ripoll igual que les Verges de Núria i la de Montserrat.
La imatge de la Mare de Déu de Castellet es conserva a la masia de Les Vives ja que foren els seus propietaris qui la van trobar i això els dóna dret a tenir-la al seu mas al llarg d'un període determinat d'anys.
Quan l'any 1.942 es restableix el culte al santuari, també es va restaurar el tradicional Aplec de Castellet que havia estat interromput en començar la Guerra Civil.
La imatge que actualment es troba al santuari és obra de l'escultor Josep M. Camps i Arnau i data de l'any 1.950.
 Tot i amb això, en F. Villegas i Martínez, president dels Amics de l'Art Romànic del Bages, en una conferència sobre La Imatge de Castellet, que es va fer a Manresa l'any 1.983, puntualitzava que la imatge romànica que es conserva a Les Vives, pot tractar-se de la Verge de l'Alba de la Seu de Manresa, retirada del culte quan es va estrenar el nou altar gòtic del segle XV i que segles més tard fou destituïda. Deia que existeix la hipòtesi que la nissaga dels Castellet (molt vinculada a l'església de la Seu) va ser l'autora del trasllat de la Verge de l'Alba a la seva residència de Castellet.
Les obres més recents de restauració es van iniciar el setembre del 2.001 per iniciativa de l'Ajuntament del poble i comptar amb la col·laboració de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.
El 13 de març del 2.003 la titularitat de l'ermita passa del Bisbat de Vic al consistori de Sant Vicenç.
L'actual conjunt, amb les seves reformes va ser inaugurat el dia 13 d'abril del 2.003.
Al 1.950 es va trobar una talla romànica de fusta de la Mare de Déu que, actualment, es troba a la masia de Les Vives i surt en processó cada 8 de setembre.
Sarret i Arbós apunta la teoria que al cim de Castellet hauria hagut un cementiri perquè si van trobar restes d'ossos i restes de làpides, muntanya avall. Segons ell, podria ser el cementiri dels feudals del castell i dels seus vassalls.
E. Montanyà descarta aquesta teoria, afirmant que no era costum enterrar els feudals fora de l'església i que els vassalls haurien d'haver estat enterrats al cementiri del poble.Per això argumenta que seria més possible que es tractés de restes d'algun poblat ibèric, resident a la zona.

   Al llarg dels anys, a part de l'Aplec de Castellet, aquesta ermita acollia diferents precessions dels fidels.
Per a més informació sobre la festa de l'Aplec de Castellet, podeu anar a aquest enllaç:

http://festesasvc.blogspot.com.es/2014/02/aplec-de-castellet.html

En aquest retall de la revista Castellet es comenta una de les processions que es va fer per tal d'aturar la sequera.


 1.949, març.
Castellet, número 34.
1.953, març.
Revista Castellet, número 99.

3. LA MUNTANYA SOBRE LA QUE S'ALÇA EL CASTELLET.

La muntanya damunt la qual s'alça el Castellet està formada, en gran part per una roca molt tova coneguda amb el nom de marga. Aquesta roca és impermeable i per això la vegetació és escassa.
El vessant de ponent apareix com una paret tallada a causa dels esllavissaments de la roca.


               Cedida Martí Linares.


1.909 
Arxiu Miquel Vila.


4.  LES MUNTANYES RUSSES

La muntanya damunt la qual s'alça el Castellet està formada, en gran part per una roca molt tova coneguda amb el nom de marga. Aquesta roca és impermeable i per això la vegetació és escassa.
Al costat del Castellet hi trobarem les Muntanyes Russes. Avui dia, a causa de l'erosió i d'una indústria propera, s'han reduït força.
Ha estat, des de sempre, un bon lloc per anar a jugar.
Aquest espai és tot de margues, una roca tan tova que si la prems entre les mans, s'esmicola en petits bocins.
Amb les pluges, al llarg dels anys, s'han anat formant canals cada cop més grans. La canalla i també més d'un adult les baixen com si fossin tobogans.
Podrem observar que la vegetació es concentra als llocs més baixos i arrecerats perquè és on s'acumula l'aigua de la pluja.


5. HISTÒRIES DE SANG I FETGE

  Com tots els castells, el Castellet també té les seves històries. Algunes parlen de baralles entre senyors feudals, d'altres són històries de bandolers i assassins.
Una d'aquestes diu així:
" El 27 d'octubre de 1.872, dos individus, fingint-se visitants de la Verge, entraren al Santuari. En aquells moments, l'ermitana i un nebot seu, d'uns 12 anys, estaven netejant l'església. l'ermità, des del pis, va sentir unes veus desagradables: era que aquells homes havien intentat intimidar a la seva muller per a que els lliurés les joies de la Verge. El marit, a corre-cuita, entrà a la capella i en fer front i negar-se el matrimoni a semblant malifeta, els maltractaren, deixant-los emmordassats i lligats al banc. El minyó, tremolant i plorant, va poder esmunyir-se fins al campanar, demanant auxili.
Dos pagesos o caçadors, en sentir la campana de Castellet, van pujar a l'ermita, aconseguint que el Sometent de les Vives i cases de l'entorn, poguessin enxampar els dos malfactors i recuperar les joies.
Uns mesos més tard, exactament el 8 d'abril de 1.873, el sacerdot, fill del mas Les Vives, com de costum, va anar a celebrar missa a Castellet, i quin no fou el seu esbalaïment i espant al trobar, en el menjador, un bassal de sang, i bàrbarament assassinats als ermitans.
Els criminals, que es suposà que eren els mateixos de l'any anterior sortits de la pressó de Manresa, van emportar-se tot quant de valor van trobar al Santuari i en la casa de les dissortades víctimes.
A les darreries de la tercera guerra carlina, va dir-se anys després, que estant els criminals incorporats a les files del príncep Carles, van ser descoberts pel propi nebot dels ermitans, i que, una vegada comprovada la seva culpabilitat, van ser ajusticiats."
                                                                           "CASTELLET" n. 37 , 30 d'abril de 1.949




6. IMATGES DE CASTELLET

Dibuix de Martí Santaeulària.
Arxiu Miquel Vila.

Dibuix 
Arxiu Miquel Vila.

1.909 
Arxiu Miquel Vila.

1.909 
Arxiu Miquel Vila.


Cedida David Sanz.

 1.909 
Arxiu Miquel Vila.

 1.909 
Arxiu Miquel Vila.

1.909 
Arxiu Miquel Vila.

1.909 
Arxiu Miquel Vila.

Cedida Jordi Subirana.

1.909 
Arxiu Miquel Vila.

1.909 Aplec de Castellet.
Arxiu Miquel Vila.

1.915
La torre.
Imatge del fons documental de
Josep Salvany. 


1.915
L'ermita.
Imatge del fons documental de
Josep Salvany. 

1.925
Arxiu Miquel Vila.

1.927
Arxiu Miquel Vila.

 1.927
Arxiu Miquel Vila.

1.927
Arxiu Miquel Vila.

Cedida David Bricollé.

Cedida Carme Grauvilardell.

 

Arxiu Miquel Vila.

Arxiu Miquel Vila.

 1.961
Arxiu Miquel Vila.

 1.961
Arxiu Miquel Vila.

  1.961
Arxiu Miquel Vila.

  1.961
Arxiu Miquel Vila.


Detalls de Castellet abans de la reforma. Imatges procedents de l'Arxiu Ricard Gomis.








Arxiu Ricard Gomis.


Castellet restaurat.
Arxiu Ricard Gomis.


Anys vuitanta.
 Cedida David Bricollé. 


Anys vuitanta.
 Cedida David Bricollé. 


Col·lecció família Cuyàs.

 1.961
Arxiu Miquel Vila.


Col·lecció família Cuyàs.


La mola que ara és a l'entrada del poble,
abans era al marge del camí del Castellet.
Cedida Montse Camps.

Arxiu Ricard Gomis.


Cedida David Bricollé.


2.013
Ubicació de la mateixa mola, a l'entrada del poble.
Cedida Núria Puértolas.


Arxiu Ricard Gomis.


Anys vuitanta.
 Cedida David Bricollé. 


2.009
Cedida Joan Baptista Costa. 


"El Breny"

"El Breny"

 Arxiu Miquel Vila.

"El Breny"


2.009
Cedida Joan Baptista Costa.


7. CAL SENYOR (coneguda també com Cal Castaño)



Imatge de Marià Canadell.

Arxius en línia. Departament de Cultura de la Generalitat.

Apunts de Miquel Vila:


"Es tractava d'una mansió senyorívola, de grans dimensions, emplaçada gairebé rere l'estació de la RENFE, perllongament del passeig Pau Casals, part de la qual, actualment, ocupa un jardí particular, d'uns 30 metres de longitud, dins el qual encara s'hi destaca alguna resta de l'antic edifici.
  Dita mansió, abans de la construcció del ferrocarril (1.859) tenia unes muralles que s'estenien fins a la meitat de les vies, i que foren enderrocades per a donar pas al tren.
  L'any 1.937, en plena guerra civil, l'Ajuntament presidit per Lucio Martín i Rebollo, ordenà l'aterrament de la Casa Feudal Santvicentina.
  Després d'una entrevista amb A. Llobet, historiador i arqueòleg aficionat  i ben reconegut de Manresa, comentava: "L'Ajuntament de Sant Vicenç féu un mal servei al poble, acordant l'enrunament de la casa medieval aixecada al centre de la població, car haguera pogut habilitar-se , fent-hi algunes reparacions, com a museu, centre d'exposicions, conferències... com s'ha fet en moltes altres localitats, que han conservat d'aquesta manera els respectius monuments històrics".
  Actualment, d'haver existit la Casa Feudal, hagués hagut la possibilitat que el Centre Excursionista Sant Vicenç, que tantes proves de civisme i recuperació històrica ha donat, pogués disposar de dita mansió, habilités l'edifici i l'utilitzés, a part de com a seu social, per a encabint-hi llur museu de paleontologia i antiguitats, cada dia més quantiós i interessant.
  Probablement des del segle XI o XII, la Casa Feudal aveïnava amb la desapareguda església romànica de Sant Vicenç (també derruïda per l'Ajuntament en construir-se la nova) i el seu cementiri.
  Les primeres notícies que existeixen de l'esmentada església romànica, de campanar d'espadanya, amb dues obertures, un diminut portal de mig punt i un petit absis, pertanyen a una escriptura que data del 18 de març del 1.315, signada per Na Sibília i Na Blanca, senyores del Castellet de Bages. Probablement, aquella església, en un bon principi, deuria de ser un humil santuari consagrat a Sant Vicenç i que fins l'any 1.870 fou sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell i el Vilar.
  L'edifici senyorial estava mancat de cap determinat estil arquitectònic. No existia cap portal, finestra o capitell amb signes romànics o gòtics. Les parets, de gran gruixària, estaven bastides de pedra rústega, barrejada amb un gran nombre de còdols de riu.
  Els seus orígens es podrien remuntar a la baixa Edat Mitjana i el seu aspecte deia que no va arribar a acabar-se.
  A l'esquerra de la façana, a una altura d'uns 5 metres, existia un carreu esculpit amb el croquis de com hauria d'haver estat l'edifici.
  L'edifici es composava d'un semisubterrani, planta baixa coberta amb volta de canó i un pis.
  El pis estava distribuït en quatre grans alcoves, passadissos, un molt gran menjador i una cuina amb un escalfapanxes molt característic. El paviment estava fet amb gran rajoles d'obra cuita,combinades amb petites lloses. El sostre era un gran embigat, amb amples revoltons.
  Segons marcava la llinda de la porta del pati, moltes de les obres de renovació es van fer l'any 1.905.
  Tenia una entrada senyorívola, un pati amb una escala de pedra, protegida amb una elegant barana de ferro forjat; i una terrassa feta amb molt refinament.
  Al pati, prop de l'entrada principal hi havia unes cel·les enllosades, llòbregues i humides que al segle XIX, l'Ajuntament havia habilitat com a presó.
  A parit del segle XIX, la mansió va ser ocupada per diferents llogaters: obrers del ferrocarril (en el període de la seva construcció) i les famílies Prat i Castaño.
  Aquest edifici, al llarg dels anys havia estat conegut al poble com a "Cal Senyor". El fet que arribés la família Castaño i que s'hi quedés durant força anys a la casa, va propiciar el sobrenom de "Cal Castaño".
  A falta de documents fidedignes, és summament difícil, descriure tal com caldria aquesta casa feudal. Tanmateix, segons la tradició, els antics santvicentins conservaven algunes llegendes i mites. El que sí quedava clar és que era la casa de l'amo i senyor de vides i hisendes.
  Pel que fa a qui era aquest amo, segons la història local, no era altre que la senyoria de Castellet, que gaudia de tota la jurisdicció, menys de la mort. I quins foren els senyors feudals de la senyoria de Castellet de Bages?
  Segons J. Sarret i E. Montanyà, la relació (tot i que incopleta) seria la següent:
  Diòcesi d'Urgell (1.001 - 1.079)
  Alfons I, rei d'Aragó (¿ - 1.173)
  Bernat de Gallifa (1.279- ?)
  Sibília de Castellet, viuda de Rocafort (1.313 - 1.315)
  Ramon de Cirària (1.342 - ?)
  Guillem de Cirària (? )
  Guillem de Camps (1.352 - ?)
  Constança de Segalers (1.385 - 1. 443)
  Guillem de Muntanyans ( ?)
  Onofre de Cardona (?)
  Jeroni de Cardona ( 1.514 - 1.531)
  Elena Calvo de Cardona (1.631 - ?)
  Teresa de Cardona ( ? )
  Pau Amat i Cardona ( 1.648 - 1.666)
  Eulàlia, viuda d'Amat ( ? )
  Josep Amat de Boixadors ( 1.717 - ? )
  Pau Ignasi i Amat ( 1.757 - ? )
  Marià d'Alegre d'Aparici i d'A t mat ( ? ) atorgat el seu títol de baró l'any 1.797 per Carles IV d'Espanya.

¿ Fou la Casa Feudal bastida a arrel del provocat incendi i enderrocament del castell de Castellet, quan  l'any 1.278 fou assassinat el seu senyor, Guillem de Castellet, pel parricida Humbert de Rocafort, feudatari dels castells i demarcacions de Rocafort, Mura i Castellbell?
  No obstant, documents posteriors, palesen l'existència a Castellet d ela pròpia senyoria. És presumible que es fes constar així, com a simple formulisme, per a justificar la raó de la senyoria i que, en realitat solament habitarien a Castellet, en deplorables condicions, alguna família vassalla per a tenir cura de la capella i de les restes del castell. Més endavant, sembla que l'any 1.352, foren aprofitats dits enderrocs per a la construcció de la casa dels ermitans i per a reparar i reformar la capella privada, en ser destinada a ús públic.
  Es tenen referències que molts senyors feudals i semifeudals, tant de la senyoria de Castellet com d'altres, tenien llur residència habitual fora del seu territori jurisdiccional. Pertocant a la de Castellet, alguns senyors, segons les cròniques històriques publicades, tenien llur domicili particular a Bagà, Calaf, Manresa, Terrassa, Barcelona, etc. Així doncs, la casa feudal santvicentina s'habilitaria per al seu estatge periòdic o permanent, segons l'albir de cada senyor.
  És versemblant que la senyoria, pel seu desplaçament, cavalcant amb llurs cavalls, cap a la casa feudal o el Castellet, usarien el camí ral que, des de Barcelona, menava cap als poblats de l'alt Llobregat i a França. En èpoques de crescuda del riu, es creu que deurien d'anar a Castellet pel pont del diable de Martorell, pel pont del Pont de Vilomara o pel pont de Castellbell. 

No se sap ben bé com, ni quan, però l'edifici va passar a ser propietat del'Hospital de Sant Andreu de Manresa. Més endavant fou adquirit per Domènec Pladellorens, propietari del mas Talló de Castellgalí i comerciant de vins que vivia a Barcelona. Ell va posar la casa en venda i així va romandre durant molts anys, fins que l'any 1.937 fou enderrocat"

                                                                                 Miquel Vila i Villamayor


Revista Castellet,número 10,(febrer del 1.948)

8. EL TRULL D'OLI

A la sortida del poble, després de creuar el pont, arribem a una rotonda. Allí s'hi han instal·lats dues moles procedents d'un trull d'oli que va existir, temps enrere al camí que du al Castellet.


Arxiu Miquel Vila.

9. CERTAMEN LITERARI CASTELLET

  L'any 1.949, la revista Castellet va proposar un certamen literari dedicat a la Verge de Castellet.
  Podem fer el seu seguiment recuperant els escrits de la revista:


















.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada