dimarts, 21 d’octubre de 2014

L'ESTRAPERLO

  Sant Vicenç de Castellet era un poble petit, a la vora del riu. Cal recordar que la carretera no existia i que, tant per anar cap a Barcelona, com per anar cap a Manresa, s'havia de fer pel camí ral que passava per Vallhonesta. El pont sobre el Llobregat tampoc no existia. Per tant, a diferència d'ara, era un indret de difícil accés.
  A partir de finals del segle XIX, la vida del poble faria un canvi radical gràcies al ferrocarril. Amb l'arribada del Ferrocarril (1.859), es va passar dels 200 habitants censats l'any 1.867, als 1.429 censats l'any 1.900.
 En primer lloc, durant la construcció de les vies, van venir al poble un bon nombre de treballadors; després la població ja tenia un accés molt millor; i més tard, l'any 1.917 quan es van inaugurar els dipòsits de les màquines, van començar a instal·lar-se al poble les famílies dels ferroviaris que treballaven per a la Companyia dels Trens del Nord.
  Els trens procedents de fora de Catalunya (sobretot del nord de la península) que tenien com a destí Barcelona, entraven per Lleida i havien de passar per Sant Vicenç. A més, amb els dipòsits d'aigua, la instal·lació per a reparar les màquines... per força tots els combois havien d'aturar-se al poble.

  
  A partir de l'any 1.936 i després amb la postguerra, la situació econòmica era deplorable per a la gran majoria de la gent. Es passava molta gana. Hi havia feines, però molt poc remunerades. Tant la indústria com l'agricultura s'havien de refer i la situació política ajudava poc o gens.
  Cadascú havia d'espavilar-se com podia i al poble la gent va trobar una manera de sortir de les penúries: l'estraperlo.
  No és que fos l'únic lloc on es fes aquesta activitat, però sí un dels llocs on va tenir més importància.

  Diferents persones del poble encara recorden com les seves famílies van aconseguir sobreviure aquells difícils anys amb l'estraperlo com a font fonamental dels seus ingressos. La majoria feien estraperlo a petita escala, el suficient per anar tirant. D'altres, uns pocs, se'n van fer el que es diu la barba d'or.
  Anirem veient un recull de les històries que ens expliquen els veïns del poble:


  En Joan Preñanosa, nascut l'any 1.924 a Molins de Rei, va arribar al poble quan només tenia uns pocs mesos  ja que el seu pare, ferroviari de professió, hi va ser traslladat. En Joan, com altra gent que va viure aquells anys, en té un record ben clar i l'ha volgut compartir amb nosaltres perquè fets com aquests són els que realment elaboren i marquen la història dels pobles.
  
  En arribar els trens procedents del nord, feien parada al poble durant unes hores. Durant aquest temps es va començar a posar a prova l'enginy de la gent.
  Evidentment es comptava amb la col·laboració dels treballadors del ferrocarril. En cas contrari hagués estat més complicat.
  Els vagons que arribaven a l'estació portaven uns cartells on s'indicava el seu contingut. Molts portaven provisions d'aliments, fonamentalment destinades a la ciutat de Barcelona.
  Els ferroviaris coneixien el contingut de cada vagó i només calia passar la informació.
  El sistema més utilitzat sembla ser que era el de foradar el terra del vagó.
  Un cop es tenia clar quin era el vagó on hi havia les mercaderies interessants, uns homes s'esmunyien per sota, sense que ningú els veiés. Allí portaven unes barrines i es dedicaven a foradar el pis del vagó. I... el que queia, doncs queia.
  Si, per exemple, el vagó era de farina, pel propi pes, aquesta anava caient als sacs que tenien preparats sota el vagó.
  Quan arribaven als vagons amb la palla, aquesta anava lligada amb cordes. En aquells anys les cordes eren un material molt útil i escàs, i per tant, molt valuós. Els vagons arribaven al seu destí amb un munt de palla escampada perquè les cordes havien quedat al poble.
  Era tanta l'activitat aquí, al poble, que fins i tot venia gent de fora. Havia suficient per a tothom. Els d'aquí acostumaven a vendre les mercaderies pel poble i rodalies; els de fora se les enduien cap als seus llocs d'origen.
  Eren d'aquells secrets a veus. Fins i tot hi va haver un alcalde al poble que va haver de marxar per aquest motiu. L'alcalde era coneixedor de les activitats que es duien a terme i, pel que la gent explica, també en treia algun profit. Quan havia de venir alguna inspecció de Barcelona, avisava la gent implicada per tal que amaguessin tot el que tenien a les seves cases. La inspecció arribava i mai podia enxampar ningú. La cosa es va anar inflant tant que, des de Barcelona es va disposar d'arrestar l'alcalde, però com que en aquells moments tothom tenia bons contactes arreu, l'avís va arribar a temps a l'interessat, podent escapar i lliurant-se de les represàlies.
  La gent que es dedicava a comerciar anant d'un poble amb l'altre amb mercaderies, sovint es trobaven amb la parella de la guàrdia civil. I, com que tot plegat s'havia convertit en un fet prou comú, la cosa acostumava a solucionar-se amb la meitat per a tu, la meitat per a mi.
  Es veu que si viatjaves cap a Barcelona, en aquells temps, era preferible no tenir cap urgència. La porta dels lavabos no es podia ni obrir de tants sacs i paquets com hi havia amagats a dins.


  Al llibre de Rodolfo Martín i Folgarolas hi ha diversos comentaris sobre l'estraperlo al poble. 
  En un d'ells explica com, per a desplaçar-se sense que els detinguessin, els estraperlistes es lligaven sota els vagons dels trens, amb els sacs que portaven i romanien així penjats tot el trajecte fins arribar al seu destí.   Una altra pràctica habitual era la de no declarar les mercaderies reals que hi havia a cada vagó.
  Un dels treballadors de l'escorxador, l'encarregat de pesar la carn que arribava, tenia trucada la bàscula. Sempre marcava un pes inferior al real. Els pagava menys als ramaders que portaven el producte i ell venia la carn, pel seu compte. Això va durar fins que en Casals, de Cal Teta, un bon dia li va plantar cara, recolzat pels altres venedors.
  La carn de porc tenia una molt bona sortida, sobretot a Barcelona. Al poble es feien molts embotits que es baixaven al mercat negre de la ciutat.
  També fa comentaris sobre "les maletes". 

  L'Emi comenta que de Sant Vicenç semblava que sortissin riuades de viatjants. Els caps de setmana, principalment, pares de família amb els seus fills, homes i dones en grup o sols, sortien amb la seva maleta cap a ciutat. Suposadament per a veure la família o algun amic. Les maletes eren plenes de carn, farina, tabac... i, curiosament, sempre tornaven buides.
  L'enginy de a gent s'havia d'aguditzar per tal de posar un plat a taula. I la gana sovint és la mare de les grans idees.
  Fins i tot s'havien venut paquets de carn de cavall com si fossin carn de vedella.


  
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada